Un Geocaching en honor a les abelles

Aquesta primavera he estat entrevistant varis pagesos de Sant Martí Sarroca, i m'ha cridat força l'atenció una preocupació que tenen i que ens pot afectar a  tots.

Es veu que s'han adonat que el nombre d'abelles està disminuint. Això és un problema molt greu, perquè la majoria d'arbres es reprodueixen per pol·linització.

La pol·linització és el trasllat del pol·len de flor en flor que fan les abelles.

Presseguers, pomeres, cirerers i ametllers, són arbres que no poden produir fruits sense les abelles. La majoria de fruits que mengem es reprodueixen gràcies a elles. Per tant no podem viure sense abelles, perquè són bàsiques per els nostres ecosistemes i la nostra cadena alimentaria.

Segons alguns pagesos, l'elevat ús de pesticides pot ser una de les causes de la desaparició de tants exemplars, igual que el canvi climàtic, amb l'augment de les temperatures a nivell global. Per això és molt important que prenguem consciencia i que actuem com abans millor.

Com que crec que és un problema greu, he estat pensant quina seria la millor manera per transmetre la problemàtica i he pensat fer una bona passejada i un joc per reflexionar la importància que tenen les abelles per a tothom. 

El joc que proposo és un GEOCACHING!! Per als que no coneixeu que és, Geocaching és una plataforma web i una app. Que permet trobar "geocaches" amagats per qualsevol lloc del planeta.  Els "geocaches" són unes caixes on a dins es troba un petit regal i una llibreta on hi ha el nom de tothom que l'ha trobat. 

És un joc molt divertit perquè gràcies al GPS del mòbil pots buscar petits tresors amagats on menys t'ho esperes. És genial per fer amb família i una manera diferent de fer una passejada i conèixer llocs nous. El mòbil et guiarà fins al tresor. I us podeu convertir amb uns aficionats a buscar geocachings, i col·leccionar-ne.

L’enllaç per participar en el joc és el següent i l’hem titulat el Camí de la Pagesía i les abelles.

 http://www.geocaching.com/geocache/GC556CC_el-cami-de-la-pagesia-i-les-abelles

 Voleu saber que amaga el nostre??? Animeu-vos a buscar-ho i contribuïm a que no desapareixien les abelles! 

Walking in the rain

De pluges n'hi ha de molts tipus. Les torrencials de l'estiu que no et donen temps d'aixoplugar-te, les minses però continues tan típiques del nord cantàbric que et van mullant de poc a poc, les abundoses i grises de la meva infància francesa o les llevantades catalanes tan violentes i sobtades. Fora d'aquestes darreres, a mi no em molesta la pluja. M'agrada mirar-la i, fins i tot, passejar-m'hi. Estic acostumada a fer vida normal malgrat la pluja. Bon calçat, impermeable i au!
Per això em sorprèn la fobia catalana a la pluja. Aquí que tanta falta fa. Quant plou sembla que el mon s'acabi. Hom no surt al carrer sinó per força major.
Quan amb el meu avi sortia a collir cargols, recordo les olors de la terra mullada, la herba i les plantes, la escorça dels pins regalimant. Des de darrera de la finestra es troben a faltar.
Caminar a la pluja dona aquestes satisfaccions. No us les perdeu.
Aquest cap de setmana sembla que plourà, tot i que per collir cargols haurem d'esperar una mica, sempre els podem anar a menjar a la llauna desprès de omplir-nos dels olors de la benvolguda pluja. Bon profit!

Pedalant, pedalant...

L'hivern i les vinyes

...el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes, escrivia Espriu. Deu ser aquesta melangia de l' hivern a punt d'arribar que m’ha tingut lluny del bloc, a més d’un munt de coses urgents que no pas importants. Important fora passejar-me la verema i me l’he perduda. L’any vinent no m’ho puc perdonar i aquí queda escrit el meu públic compromís. Les ganes acumulades de caminar-me Sant Martí, fa que estigui fruint amb més intensitat d'aquests dies del desembre santmartinenc. Melangia activa, per tant i no llanguiment, que em fa tornar a sentir el fred a les galtes de les caminades amb l’avi.
I quants dies gloriosos d’hivern encara em queden!
Amb boirines matinals, amb la blancor del gebre, amb els dies clars, el cel blau marí i el sol pietós del migdia... I encara millor, un bon got de vi en tornant i una conversa animada en qualsevol dels bars i restaurants de Sant Martí. A l’hivern tot i que prefereixo un negre cabernet o pinot noir, em deixo seduir per les recomanacions, flaires i colors dels diversos vins de la terra.
Salut!

La història de l'aigua a Sant Martí Sarroca

La meva excursió pel proper cap de setmana serà en direcció al barri de La Bleda. Sempre m'ha provocat una especial simpatia aquesta zona caracteritzada per la Torre de les Aigües. Suposo que les històries que el meu avi sempre m'ha explicat tenen alguna cosa a veure. "L’aigua era una de les nostres principals preocupacions quan jo tre­ballava el camp" diu.

En aquella època els camperols feien servir l'aigua del rec, una construcció propietat dels amos del Castell de La Bleda. Aquest rec agafava les aigües del riu Foix i de la riera de Pontons i les conduïa fins a la bassa del Molí de Dalt, i d’aquest, anava a la del Molí de Baix de la Bleda. Tot i això, el meu avi explica que el rec els beneficiava a tots perquè l’aigua sempre es filtrava i arribava als pous de les rodalies quan en realitat la seva principal funció era la d’embassar gran quantitat d’aigua que després havia de servir per donar la força necessària perquè el molí funcionés. 

La gran construcció que es va fer cap als anys 20 en aquella zona i en referència a l'aigua va ser la Torre de les Aigües. Aquí, l’aigua es feia pujar dalt la torre amb una bomba i d’aquesta forma arribava de manera més o menys constant a les aixetes dels vilafranquins. Això succeïa pel senzill principi que diu que entre dos punts comunicats per on passa l’aigua, aquesta brollarà per la sortida que estigui menys ele­vada. Per això mateix en aquella època la torre tenia 6 pisos d’alçada però durant la Guerra Civil es va escapçar a la meitat. Existeixen varies teories de perquè es va reduir la seva alçada, una de les més probables és perquè durant la Guerra Civil s’hi van instal·lar tres aeroports militars al Penedès, un d’ells molt proper a la Torre de les Aigües. El perill no venia de la possibilitat que algun avió se'n estavellés sinó que tenien por que algú pugés d’alt la torre armat i pogués abatre alguna aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar.

Patates a punt de collir!

L'arribada de l'estiu ha canviat molt el paisatge de Sant Martí Sarroca. El passat cap de setmana vaig poder agafar la bicicleta i fer una passejada pels voltants del poble, i ara que faig una mirada enrere me'n adono de com varien els colors, la llum i les olors en només uns quants mesos. Algunes espècies de raïm ja han començat a prendre color i els ceps, que durant l'hivern no aixecaven un pam de terra, ara llueixen alts i esplendorosos.

Les olors que desprenen els horts fan ganes de no esperar més a que madurin els tomàquets i la resta d'aliments tenen uns colors intensos i vius. Un dels pagesos que em vaig trobar em va dir que aquesta setmana ja hauran de collir les patates, per les ametlles esperaran a final de mes.

Originària de l'Amèrica del Sud, la patata va arribar a Europa a la segona meitat del segle XVI però no va ser fins a la darreria del segle XVIII que, a causa de les greus crisis agrícoles de l'època, s'inicià el consum de patates per l'home. El seu conreu com a aliment humà es generalitzà al començament del segle XIX. Avui dia, la patata és un dels conreus més importants del món i és un aliment fàcilment digerible i amb un alt valor nutricional. Existeix un gran nombre de varietats i són presents a moltes de les nostres receptes. 

A Sant Martí Sarroca també s'hi cultiva, es pot identificar fàcilment per la flor que fa la planta, la podeu veure a la següent fotografia. Definitivament és una molt bona època per gaudir del paisatge martinenc i veure en primera persona com es treballa el camp i quins productes se'n extreuen.

L'ànec mut del Penedès, plat de Festa Major

És de color negre i amb plomes blanques a les ales. De pell prima i carn consistent és un dels plats típics de Sant Martí Sarroca. L'ànec mut del Penedès porta aquest nom i es caracteritza perquè no pot clacar com la resta d'ànecs ja que té l'esòfag aixafat. Aquest tipus d'ànec prové de l'Amazones i es creu que va arribar aquí cap al segle XV, al tercer viatge de Cristóbal Colon. La seva adaptació va ser molt ràpida perquè a diferència d'altres varietats necessita molta menys aigua per viure.

Tota aquesta informació me l'ha proporcionat Joan Cerco, veí de Sant Martí que regenta el restaurant Sant Jordi-Ca la Katy. Preguntant també per la manera de preparar aquest plat, em va comentar que habitualment es cuina rostit amb fruites, per potenciar les sabors, i a Sant Martí es tradicional fer-ho en greixoneres, unes cassoles de llauna tapades. El sabor però de l'ànec no dependrà només d'això. Al vídeo, en Joan ens explica els molts factors que acabaran influint en el sabor del plat.

També em va comentar que en general es mengen les femelles de l'ànec, que són més petites (1,8kg davant els 3,5kg aproximats del mascle) i per tant tenen una carn més gustosa i melosa.

L'ànec és un plat que tradicionalment es menjava tan sols durant les celebracions i és de fet un dels plats típics de Festa Major, que s'està celebrant en aquests moments. Teniu fins dilluns 16 de juliol per apropar-vos, gaudir de les activitats de la festa i menjar un tradicional plat d'ànec mut del Penedès. Jo no m'ho perdré!